03/11/2012

El pa que s’hi dòna... Diada 11 de setembre

Els uns diuen que 1.500.000, els altres diuen que 1.800.000 (els que diuen 600.000, senzillament, no se’ls creu ningú); jo faig una mitjana i em dóna 1.650.000, o sigui, que hi posem això. I això és moltíssima gent.

Això és la manifestació més nombrosa de la història de Catalunya. I això està sent quelcom que està canviant l’agenda política dels catalans des de l’Onze de Setembre.

Crec que aquí no és el lloc per definir-nos ni a favor dels uns, ni a favor dels altres. Aquesta revista no pot estar a favor ni en contra de cap postura política perquè entre els agremiats hi ha persones de totes les postures polítiques i perquè la tasca principal del Gremi de Flequers de Barcelona és defensar els interessos dels flequers de Barcelona.

Ara bé, quan surten més d’un milió i mig de persones al carrer a Barcelona, el que tampoc no es pot fer és mirar a una altra banda i fer veure que no està passant res, perquè sí que està passant. I què està passant? Jo crec que el que està passant és que hi ha molta gent cansada de parlar a Espanya, d’intentar fer pedagogia, de ser solidari i rebre unes respostes agres. Madrid té el poder i, finalment, Catalunya només és una comunitat autònoma. I la sensació que té molta gent a Catalunya és que Madrid la maltracta en diferents àmbits. I això produeix rebuig i cansament.

Crec que és evident que el distanciament emocional o sentimental entre Espanya i Catalunya té una tendència progressiva que la crisi agreuja. I això es demostra en el fet que la primera argumenta amb la força de la Constitució i la segona argumenta volent marxar. Si entre totes dues hi hagués un mínim d’estimació, encara intentarien seduir-se, parlar-se, escoltar-se. Intentarien preocupar-se l’una pels problemes de l’altra, però la sensació és que només hi ha cops de porta i males cares.

Crec que tots som conscients que estem vivint un moment històric. Un moment històric que vol seny i generositat, però que mai no ha de perdre la dignitat del que som. No hem de ser ni eixelebrats ni egoistes, però tampoc ningú no ens pot demanar que deixem de ser el que som o que aportem més del que podem aportar o que renunciem a la nostra llengua etc. Les coses només s’arreglaran si es troba un punt d’equilibri just.

La gent d’una certa edat té por. Jo crec que no n’ha de tenir. No n’ha de tenir perquè la Unió Europea no permetrà que aquí hi hagi una guerra i menys en plena crisi econòmica. No n’ha de tenir perquè hem de confiar encara en el senderi per poder resoldre els problemes dels uns i dels altres amb justícia i equitat. No n’ha de tenir perquè, passi el que passi, tots serem a la Unió Europea i a la península Ibèrica, és a dir, que les coses, substancialment, no canviaran.

L’únic que pregaria a tots és que vagin per feina i resolguin la situació al més aviat possible. I que ni els uns juguin la carta de la por, ni els altres la carta de la demagògia.