18/09/2012

El pa que s’hi dòna

No cal dir que, de totes les circumstàncies que estem vivint, hi ha moltíssimes coses que no entenc, ni estic preparat per entendre. Els meus coneixements són els que són i la meva intel·ligència és la que és i no puc pretendre entendre-ho tot. Malgrat això, que suposo que comparteixo amb altres humans, hi ha coses que sé, que entenc i que veig clares com l’aigua.

 Per exemple, sé que els meus ingressos han baixat considerablement i que cada vegada pago més impostos.

 Com que han baixat els meus ingressos i els meus pares em van ensenyar a no endeutar-me, jo he anat reduint les meves despeses i, per tant, disminuint la qualitat de vida. No cal ser ni Keynes, ni en Sala i Martín, crec.

 La part positiva d’això és que sembla que tornem a l’austeritat dels nostres pares, dels nostres avis i dels nostres besavis, que són els qui van construir una Catalunya treballadora, espiritualment lliure i molt, però que molt digna. Com envejo sovint la seva immensa dignitat, la dignitat d’aquells gegants i d’aquella pàtria que han passat avall! Els catalans i la Catalunya d’ara —ja em perdonareu— em semblen com de titelles en un trist teatre de guinyol que, a més, pretén ser divertit i ocurrent. A veure si amb tot plegat construirem un país i unes persones que arribin a la sola de la sabata dels nostres ancestres. Tot podria ser, perquè, obligats a tocar de peus a terra, ara hi estem.

 Però hi ha coses que no entenc i no és perquè tingui pocs coneixements o poca intel·ligència, sinó perquè, mirat del dret i del revés i consultat amb gent molt més sàvia i intel·ligent que jo, resulta que ells tampoc no ho entenen.

 No entenc que el president Zapatero ens digués que no hi havia crisi quan hi havia crisi i tothom sabia que hi havia crisi. Naturalment, entenc que un president del Govern ha de donar esperança als seus governats, però l’esperança no es dóna a força de negar l’evidència. Quan el teu fill no porta un bon curs i s’acosta el mes de juny, no li pots dir per ajudar-lo que porta un bon curs, sinó que el que li has de dir és que porta un mal curs i que, si no estudia més, no se’n sortirà.

 Zapatero el van representar amb un nas enorme. I s’ho mereixia. Però ara resulta que aquell que l’assenyalava amb el dit i se’n feia creus de les mentides que ens deia Zapatero fa exactament el mateix. Deixo de banda el fet que no sap per on va i que, de les muntanyes d’idees que tenia, sembla que no li’n queda n’hi una.

 Deixo de banda que, dels mils d’esperances que va encendre, ja li’n quedin poques. Deixo de banda que hagi fet coses que va dir que no faria, com, per exemple, apujar impostos. No sé si tot això és massa democràtic: dir que faràs blanc, guanyar les eleccions i fer negre, però ho deixo de banda.

 El que no entenc és que se’ns pretengui enganyar amb coses evidents. Ja no dic que no entenc que se’ns pretengui enganyar. Això és un tema moral i cadascú deu saber si està disposat que l’enganyin o no.

 El que no entenc són aquests enganys idiotes —perdoneu la paraula, però són idiotes perquè ningú no se’ls creu— que menyspreen la intel·ligència no tan sols dels governats, sinó de qui ens governa.

 No, no entenc que ens vulguin fer creure que demanar 100.000 milions d’euros a uns interessos elevats per donar-los immediatament als bancs alemanys (és a dir, pagar dues vegades interessos) se’ns presenti com una gran notícia. A casa, els meus pares em van ensenyar que endeutar-se no era mai una bona notícia, ves.

 No entenc que ens vulguin fer creure que d’aquest préstec immens, tan immens que sóc incapaç d’imaginar-me’l, ens vulguin fer creure que en respondran els bancs, quan documentalment consta que en respondrà l’Estat espanyol i, per tant, és quelcom que sap tothom. I em fa moltíssima vergonya com a ciutadà encara espanyol que surti la senyora Merkel dient que el president del meu Govern diu mentides i que faria bé de llegir i informar correctament del que signa.